La gent que vol ser percebuda, no vista

Hi ha gent que no entra en una conversa per estar present.

Hi entra per deixar una impressió.

I no és exactament el mateix.

Estar present implica ser-hi de veritat, amb el que ets en aquell moment. Amb les teves contradiccions, els teus errors, les teves parts bones, les teves inseguretats, els teus silencis estranys i les teves frases que potser no queden perfectes. No hi ha tanta direcció artística. No hi ha tant control. Hi ha una persona intentant comunicar-se.

Deixar una impressió és una altra cosa.

Allà ja no importa tant el que ets, sinó com vols ser llegit.

Vols semblar interessant. O fred. O profund. O difícil. O indiferent. O especial. O misteriós. O massa complex perquè qualsevol et pugui entendre.

I clar, tothom projecta alguna cosa. Jo també. Seria absurd fingir que un va per la vida en mode veritat pura, sense preocupar-se mai de com parla, com es mostra o quina imatge deixa. La imatge existeix. La percepció pesa. La forma importa.

Però hi ha un punt on cuidar com et presentes deixa de ser una cosa normal i comença a ser una forma d'amagar-se.

Hi ha gent que no vol que la coneguis.

Vol que acceptis el personatge que ha construït.

Això es nota molt en els detalls petits. En frases dites per provocar una reacció. En històries explicades no per compartir alguna cosa, sinó per col·locar-se en una posició. En misteris oberts perquè preguntis. En silencis que no són calma, sinó càlcul. En una indiferència que sembla massa pendent de ser interpretada com indiferència.

I quan veus això, alguna cosa canvia.

Perquè al principi pot funcionar.

Una persona que es dissenya bé pot semblar més profunda del que és. Pot semblar més segura. Més interessant. Més desitjable. Pot generar curiositat sense mostrar massa. Pot deixar buits perquè tu els omplis amb imaginació.

Aquest és el truc.

No et dona presència. Et dóna fragments.

I el teu cap, si tendeix a unir punts, fa la resta.

Omple buits. Construeix una versió. Imagina profunditat on potser només hi havia ambigüitat. Interpreta misteri on potser només hi havia manca de claredat. Confon una imatge ben col·locada amb una persona completa.

Però quan comences a veure la mecànica, es trenca força la màgia.

Abans penses: “quina persona tan misteriosa”.

Després penses: “d'acord, estàs intentant semblar misteriosa”.

I ja no és el mateix.

No pots admirar igual alguna cosa quan has vist el truc.

A mi em passa molt amb la gent que necessita estar tot el temps controlant com se la percep. No necessàriament són males persones. De vegades només són insegures. De vegades han après que agradar, impressionar o semblar interessants els dona més seguretat que mostrar-se de veritat.

Ho entenc.

Però m'esgota.

M'esgota perquè no sé si estic coneixent algú o llegint una campanya d'imatge personal.

M'esgota perquè cada frase sembla tenir una funció. Cada silenci sembla col·locat. Cada gest sembla pensat per sostenir una versió. I al final no estàs parlant amb una persona, estàs parlant amb el departament creatiu del seu ego.

Sona dur, però de vegades és literalment això.

La persona no està vivint la conversa.

L'està produint.

I crec que aquí hi ha una diferència enorme entre algú amb aura i algú amb personatge.

L'aura apareix quan hi ha alguna cosa real al darrere. No necessita explicar-se tot el temps. No necessita forçar misteri. No necessita controlar cada angle. Surt d'una manera de ser, de pensar, de moure's, de construir, d'haver-se fet un món propi.

El personatge, en canvi, necessita manteniment constant.

Cal alimentar-lo. Cal protegir-lo. Cal corregir-lo quan algú mira massa de prop. Cal adaptar el discurs si el públic canvia. Cal semblar coherent fins i tot quan per dins no hi ha tanta posició pròpia.

Per això de vegades la gent que més intenta semblar interessant acaba semblant menys real.

Perquè tot està massa col·locat.

I el real, moltes vegades, té imperfeccions.

Una persona real pot dir alguna cosa torpe. Pot no saber explicar el que sent. Pot quedar-se en blanc. Pot canviar d'opinió i reconèixer-ho. Pot dir “no sé”. Pot mostrar una part menys estètica d'ella mateixa sense sentir que ha perdut valor.

Això em sembla molt més interessant que algú que intenta semblar profund tot el temps.

La profunditat real no necessita fer-se fotos.

No necessita convertir cada frase en una escena. No necessita usar el misteri com a ganxo. No necessita provocar gelosia per mesurar interès. No necessita insinuar coses només per comprovar si algú mossega l'ham.

La profunditat real pot ser força simple des de fora.

Una persona amb criteri. Una persona que té una posició pròpia. Una persona que no canvia la seva moral segons qui la mira. Una persona que pot estar tranquil·la sense desaparèixer dins el personatge que ha creat.

Això val molt més.

Perquè ser percebut pot ser fàcil si saps jugar bé.

Pots aprendre què funciona. Quin to atrau. Quina distància genera desig. Quin tipus de caos sembla interessant. Quines frases fan que algú pensi més en tu. Quines parts ensenyar i quines amagar.

Et pots fer bo provocant una lectura.

Però ser vist és una altra cosa.

Ser vist implica acceptar que potser algú descobreix que no ets tan fred, tan profund, tan fort, tan especial o tan inabastable com volies semblar.

I això fa por.

Perquè quan algú veu de veritat, no només veu l'estètica.

Veu també la necessitat darrere de l'estètica.

Veu la inseguretat darrere del misteri. La recerca de validació darrere de la indiferència. La manca de criteri darrere de l'adaptació. La necessitat d'atenció darrere del personatge.

I clar, això no sempre agrada.

Per això molta gent prefereix ser percebuda.

Ser percebuda permet controlar més. Pots dirigir l'escena. Pots triar l'enquadrament. Pots deixar que l'altra persona s'enamori d'una versió editada, sense haver de córrer el risc que conegui la versió completa.

Però a mi cada cop m'interessa menys això.

No vull haver-me de comprar primer el personatge per arribar a la persona.

No vull estar desxifrant una identitat dissenyada per semblar més interessant del que és.

No vull confondre una bona projecció amb una bona presència.

I tampoc vull fer això jo.

Perquè és fàcil criticar-ho en els altres i després viure fent el mateix sense adonar-te'n. També un pot amagar-se darrere d'una imatge. Darrere de ser intens. Darrere de ser intel·ligent. Darrere de construir molt. Darrere de tenir una estètica, una marca, una manera de parlar, una visió.

La pregunta incòmoda és si al darrere hi continua havent-hi alguna cosa real.

Quelcom que no depengui tot el temps de ser interpretat d'una manera concreta.

Crec que per això m'interessa tant la gent que pot existir sense estar actuant. Persones que no necessiten semblar interessants cada cinc minuts. Persones que tenen món, però no el converteixen en una estratègia. Persones que poden ser admirables sense estar demanant admiració.

Gent que pot ser vista.

No perquè sigui perfecta.

Sinó perquè no necessita dirigir tot el temps el que l'altre ha de veure.

I això, encara que tingui menys estètica, val molt més.