L'atracció pel caos

Hi ha una mena de caos que molta gent confon amb profunditat.

No parlo del caos real de la vida, aquell que apareix sense demanar permís: problemes familiars, èpoques difícils, incertesa, dolor, cansament, canvis que ningú no controla. Això forma part d'existir. Ningú viu en una línia neta.

Parlo d'un altre caos.

El caos convertit en estètica.

Persones que semblen més interessants perquè són imprevisibles. Relacions que semblen més intenses perquè mai saps del tot on ets. Gent que confon irresponsabilitat amb llibertat. Històries que es conten com si el perill, la falta de control o el desordre emocional fossin senyals d'una vida més autèntica.

I entenc per què enganxa.

La calma, quan no hi estàs acostumat, pot semblar avorrida. La coherència pot semblar plana. L'estabilitat pot semblar falta de misteri. Una persona que no juga amb tu, que no desapareix per generar ansietat, que no et provoca gelosia, que no converteix cada conversa en una petita prova de poder, pot semblar menys intensa que algú que et manté en tensió constant.

Però no tot allò que t'alterà té profunditat.

A vegades només ha sabut trencar la teva calma.

Això és el perillós del caos: produeix la sensació de significat. T'obliga a mirar. T'obliga a reaccionar. Et treu del teu centre. T'obliga a pensar més del compte. Et genera preguntes, hipòtesis, inseguretat, desig, necessitat d'entendre. I com ocupa tant d'espai mental, pots acabar confonent presència amb importància.

Però que alguna cosa ocupi el teu cap no vol dir que mereixi estar-hi.

Hi ha persones que no t'atreuen perquè siguin profundes, sinó perquè són inconsistents. Perquè no saps què esperar. Perquè un dia et donen un senyal i l'endemà el retiren. Perquè semblen obrir una porta i després actuen com si mai hagués existit. Perquè et deixen amb un dubte que el teu cap intenta resoldre.

I si tens una ment que cerca patrons, això pot enganxar més del que hauria.

No pas perquè hi hagi amor. No pas perquè hi hagi una connexió real. No pas perquè hi hagi una veritat enorme amagada.

Sinó perquè hi ha una falta de tancament.

I la manca de tancament és addictiva per a una ment que necessita entendre.

A vegades anomenem misteri allò que simplement és ambigüitat. Anomenem intensitat allò que és inestabilitat. Anomenem química allò que és ansietat ben administrada. Anomenem profunditat allò que, si ho mires amb calma, només era una persona generant tensió sense oferir gairebé res darrere.

El caos té un avantatge social enorme: sembla viu.

Sembla més real que la calma. Més cinematogràfic. Més desitjable. Més digne de ser explicat. Una persona estable rarament es presenta com una història intensa. Una persona caòtica, en canvi, gairebé sempre proporciona trama. Hi ha pujades, baixades, contradiccions, frases estranyes, senyals ambigües, reconciliacions, desaparicions, moments d'eufòria i moments de confusió.

I clar, des de fora sembla que allà passa alguna cosa.

Però a vegades no passa res profund.

Només passa molt soroll.

Crec que aquesta època ha romantitzat massa el desordre. Es confon tenir caràcter amb ser difícil. Tenir món interior amb ser emocionalment imprevisible. Ser lliure amb no mesurar les conseqüències. Ser intens amb no saber autoregular-se. Ser interessant amb viure sempre a la vora d'alguna cosa.

I no.

A vegades una persona no és profunda: només és inestable. A vegades una persona no és lliure: només és irresponsable. A vegades una persona no és misteriosa: només no sap comunicar-se amb claredat. A vegades una persona no és intensa: només necessita atenció constant. A vegades una persona no té una vida interessant: només viu envoltada de problemes que ella mateixa alimenta.

El problema és que el caos pot semblar atractiu quan encara no n'has pagat el preu.

De lluny, sembla energia. De prop, moltes vegades és desgast.

De lluny, sembla una història. De prop, moltes vegades és repetició.

De lluny, sembla intensitat. De prop, moltes vegades és una gran manca de pau.

I potser per això tanta gent s'enganxa a persones que no li fan bé. Perquè no estan buscant realment benestar; estan buscant estímul. Busquen sentir alguna cosa forta, encara que sigui ansietat. Busquen un senyal, encara que sigui confús. Busquen una emoció que els tregui del buit, encara que després els deixi pitjor.

La calma exigeix una relació diferent amb tu mateix.

Perquè quan algú no t'alterà, apareix una pregunta incòmoda: m'agrada aquesta persona o només m'agrada el que activa en mi?

I moltes vegades la resposta no és bonica.

Hi ha gent que no enyora una persona. Enyora el pic emocional. El missatge inesperat. La tensió. La reconciliació. El dubte. La sensació d'estar dins d'alguna cosa que sembla important perquè no deixa dormir tranquil.

Però no tot allò que no et deixa dormir mereix la teva vida.

Hi ha una diferència enorme entre una relació que et desperta i una relació que et desregula.

Una relació que et desperta t'amplia. Et fa pensar millor. Et dóna ganes de construir, de ser més clar, de cuidar, de mirar el món amb més profunditat. Pot tenir intensitat, és clar, però no et destrueix per dins. No necessita trencar la teva calma per demostrar que existeix.

Una relació que et desregula, en canvi, et torna dependent del següent estímul. Et fa viure pendent de senyals. Et fa analitzar massa. Et treu el centre. Et converteix en algú que espera engrunes de claredat mentre intenta justificar un patró que ja ha vist.

I aquí el criteri ha d'aparèixer.

Perquè l'atracció no sempre és una brúixola fiable. A vegades només assenyala una ferida, una costum, una fantasia o una part de tu que encara confon incertesa amb valor.

Això no vol dir que calgui buscar una vida plana, sense tensió, sense desig o sense misteri. No vull això. La vida sense intensitat tampoc m'interessa gaire. Hi ha una intensitat sana: la d'una conversa real, una connexió profunda, una ment que et desafia, una presència que et mou alguna cosa per dins, una persona que no necessita jugar per resultar interessant.

Aquesta intensitat existeix.

Però no necessita caos per sostenir-se.

No necessita gelosia. No necessita perill. No necessita irresponsabilitat. No necessita ambigüitat constant. No necessita fer-te sentir que t'has de guanyar cada moment d'atenció.

La profunditat real sol ser força més silenciosa.

No sempre arriba com una muntanya russa. A vegades arriba com una calma estranya. Com una conversa on no has d'interpretar cada frase. Com algú que té una posició pròpia. Com una persona que no necessita semblar difícil per tenir valor. Com una presència que no t'exigeix estar en mode anàlisi tot el temps.

I això, quan vens de molt soroll, pot semblar poc.

Però potser no és poc.

Potser és pau.

El difícil és que la pau no sempre genera el mateix xut que el caos. No té el mateix brillantor immediat. No produeix la mateixa urgència. No t'obliga a revisar el mòbil. No et manté esperant un senyal. No et dóna aquesta sensació falsa d'estar dins d'alguna cosa enorme.

La pau no sempre enganxa ràpid.

Però sosté millor.

I crec que madurar també és aprendre a distingir entre el que t'atrau i el que et convé tenir a prop. Entre el que t'estimula i el que et construeix. Entre el que et mou alguna cosa i el que simplement sap tocar botons. Entre una persona amb profunditat i una persona amb desordre suficient per semblar profunda.

Perquè hi ha gent que converteix el seu caos en identitat.

I això pot ser magnètic durant un temps. Hi ha alguna cosa seductora en qui sembla viure fora de les normes, en qui no es deixa llegir del tot, en qui sembla tenir una vida més intensa que la dels altres. Però si mires més a fons, a vegades no hi ha llibertat. Hi ha manca de responsabilitat. No hi ha misteri. Hi ha inconsistència. No hi ha profunditat. Hi ha una incapacitat d'estar en calma sense necessitar provocar alguna cosa.

I no vull romantitzar això.

No vull anomenar interessant allò que en realitat m'esgota. No vull confondre una alarma interna amb desig. No vull pensar que una persona té món només perquè m'obliga a descodificar-la. No vull donar profunditat a algú només perquè sap generar tensió.

Vull poder admirar alguna cosa més difícil que el caos: la coherència.

La gent que té criteri. La gent que no necessita viure actuant. La gent que pot ser intensa sense ser destructiva. La gent que pot tenir foscor sense convertir-la en espectacle. La gent que ha viscut coses difícils, però no usa això com a excusa per anar trencant la calma dels altres.

Perquè haver patit no et fa automàticament profund.

A vegades et fa més conscient. A vegades et fa més sensible. A vegades et fa més humà.

Però altres vegades només et fa més caòtic si mai no ordenes res del que et va passar.

I aquí està la diferència.

La profunditat no és tenir ombres.

La profunditat és què en fas d'elles.

No m'interessa la gent perfecta. No existeix. Tampoc m'interessa una vida sense contradiccions. Jo tinc les meves. A vegades penso massa, exigeixo massa, interpreto massa, necessito massa sentit en coses que potser no el tenen. No escric això des d'un lloc net.

Però precisament per això sé que el caos no sempre mereix altar.

Hi ha una part de mi que pot sentir-se atreta pel complex, per l'intens, pel difícil d'explicar. Però cada cop tinc menys paciència per l'entropia que es disfressa de profunditat. Per la gent que necessita tensió per semblar interessant. Per les dinàmiques que només funcionen si algú és insegur. Per les històries que semblen fortes perquè no saben estar en pau.

No tot el que genera intensitat té valor.

No tot el que t'alterà t'importa.

No tot el que sembla una història mereix convertir-se en una.

A vegades l'acte més intel·ligent és perdre l'interès a temps.

No per fredor. No per superioritat. No perquè l'altra persona no valgui res.

Sinó perquè la teva pau comença a tenir millor criteri que la teva curiositat.

I quan això passa, el caos perd part del seu encant.

Deixa de semblar misteri.

Comença a semblar cansament.