L'economia invisible del desig

Hi ha una cosa molt estranya en com ens relacionem ara.

No estranya com anècdota.

Estranya com a estructura.

Cada cop tinc més la sensació que molta gent ja no es coneix.

Es calibra.

Es llegeix. Es tanteja. Es prova. S'ofereix una mica i es retira una mica. Ens miren no per trobar-nos, sinó per saber quin lloc ocupen en la percepció de l'altre.

I això em sembla una forma molt silenciosa de solitud.

Perquè estar envoltat d'atenció no vol dir estar acompanyat.

A vegades només vol dir estar dins d'un mercat on tothom vol semblar elegit sense admetre que necessita ser mirat.

No escric això com si jo estigués fora.

No ho estic.

De fet, potser el que més m'incomoda és reconèixer-me dins del que critico.

No em preocupa tant si algú respon ràpid o tard.

Aquesta part cada cop m'importa menys.

Allò que m'amoïna és notar el tipus de sistema que apareix sota una conversa.

Em preocupa quan una interacció deixa de sentir-se com un encontre i comença a sentir-se com una mesura.

Quan algú no demana, però insinua prou perquè tu et sentis empès a oferir.

Quan algú no mostra interès, però deixa una porta oberta perquè li resulta útil que existeixi.

Quan algú no vol parlar amb tu, sinó comprovar quina part de tu pot activar.

Allà alguna cosa canvia.

Perquè una cosa és que algú vulgui alguna cosa de tu.

Tots volem alguna cosa dels altres en algun nivell.

Una altra cosa és que algú no vulgui trobar-te, sinó usar la teva reacció com a mirall.

Això és diferent.

I s'hi nota.

No sempre de cop.

A vegades s'hi nota com una incomoditat petita.

Una frase que no acaba de sonar viva.

Una vulnerabilitat que sembla massa col·locada.

Un silenci que no sembla silenci, sinó eina.

Una broma que no busca jugar, sinó mesurar quant poder té.

Una porta que no s'obre perquè entris, sinó per veure si et quedes mirant des de fora.

I clar, després et preguntes si estàs exagerant.

Perquè aquesta és la part que més pesa.

No només veure dinàmiques.

Sinó no saber sempre si les estàs veient o si el teu cap està intentant protegir-se abans d'hora.

La intuïció no sempre és veritat.

A vegades és una ferida amb bona memòria.

El criteri no sempre és claredat.

A vegades és por amb llenguatge intel·ligent.

I l'ego no sempre apareix com a orgull.

A vegades apareix com a anàlisi.

Com a distància.

Com una explicació molt elegant per no admetre que alguna cosa t'ha tocat.

Per això m'incomoda tant pensar.

Perquè pensar massa no sempre t'apropa a la veritat.

A vegades només et dóna millors arguments per no exposar-te.

I encara així, no puc fingir que no veig certes coses.

Aquest és el conflicte.

No vull viure sospitant de tothom.

Però tampoc vull anomenar humanitat allò que se sent com a transacció.

No vull convertir cada conversa en una autòpsia.

Però tampoc vull fer-me l'enrabiat per conservar una il·lusió.

Hi ha senyals que no són proves absolutes.

Però tampoc no són res.

I quan una incomoditat es repeteix, comença a tenir gramàtica.

Comença a parlar.

Una vegada pot ser casualitat.

Dues pot ser torpesa.

Tres ja comencen a semblar una manera de funcionar.

I quan alguna cosa comença a semblar estructura, costa tornar a dir-li accident.

Crec que aquesta és una de les parts més cansades de veure patrons.

No és sentir-se superior.

És perdre la innocència.

És notar abans quan alguna cosa que semblava espontània comença a tenir massa càlcul.

És veure el mecanisme abans de poder gaudir del gest.

És preguntar-te si estàs davant d'una persona o davant del sistema que aquella persona ha après a usar per ser desitjada.

Perquè aquest sistema existeix.

I gairebé ningú no el diu pel seu nom.

Vivim al teatre de no necessitar.

Tothom vol semblar lliure.

Com si no esperés res.

Com si no li afectés res.

Com si no estigués calculant com serà percebut.

Però per sota gairebé tot gira al voltant de provocar alguna cosa.

Una reacció.

Una mica de desig.

Una mica de gelosia.

Una petita confirmació que encara pots afectar algú.

I el trist és que ho anomenem llibertat.

Però moltes vegades és dependència amb bona estètica.

És por de necessitar disfressada d'independència.

És gana de validació amb una postura més neta.

És voler ser desitjat sense quedar exposat.

Allà està una de les frases que més em pesa:

molta gent no vol ser vista.

Vol ser desitjada sense ser travessada.

Perquè ser desitjat és fàcil comparat amb ser vist.

Ser desitjat pot ser superficial.

Pot ser estètic.

Pot ser ràpid.

Pot inflar l'ego sense tocar res de profund.

Ser vist exigeix una altra cosa.

Ser vist implica que algú travessi una mica el personatge.

Que no només reaccioni a la teva imatge, sinó a la teva manera d'estar al món.

Que no t'utilitzi com a mirall.

Que no et converteixi en prova del seu valor.

Que es trobi amb tu, no amb l'efecte que produeixes en ell.

I crec que això cada cop escasseja més.

No perquè la gent sigui dolenta.

Aquesta explicació em sembla massa simple.

Crec que molta gent funciona així perquè l'entorn premia això.

Premia semblar interessant abans que ser honest.

Premia generar desig abans que construir vincle.

Premia administrar atenció abans que oferir presència.

Premia no necessitar abans que dir la veritat.

Premia ser visible, però no necessàriament real.

Llavors la gent aprèn.

Aprèn a agradar abans que a vincular-se.

A provocar abans que a expressar.

A insinuar abans que a demanar.

A semblar lliure abans que a ser transparent.

A sostenir una imatge abans que sostenir una conversa.

I al final ja no saps on acaba la persona i on comença el mecanisme.

Això em sembla brutalment trist.

Perquè ningú neix volent ser un sistema.

Però molta gent acaba convertint-se'n per sobreviure socialment.

I després intentes acostar-te a algú i ja no saps què estàs tocant.

No saps si hi ha persona.

No saps si hi ha personatge.

No saps si hi ha desig.

No saps si hi ha gana.

No saps si hi ha interès real o només una manera de comprovar valor.

I allà apareix la pregunta.

On és la meva ment?

De debò.

On és la meva ment enmig de tot això?

A vegades no sé si estic mirant una persona o tot el que aquella persona activa dins meu.

No sé si veig una dinàmica o si estic buscant una raó elegant per no exposar-me.

No sé si hi ha intuïció o defensa.

No sé si hi ha criteri o por.

No sé si m'atreu algú o si m'atreu la possibilitat de no sentir-me reemplaçable.

No sé si vull conèixer o si vull que alguna cosa em confirmi que encara puc ser elegit.

Aquesta pregunta em sembla important perquè trenca la superioritat.

Em obliga a tornar a mi.

Perquè seria molt fàcil dir: “la gent funciona malament”.

Però el més honest és dir: “jo també puc funcionar malament quan desitjo alguna cosa”.

Jo també puc negociar amb el meu criteri.

També puc convèncer-me que una porta és neta perquè m'interessa creuar-la.

També puc anomenar intuïció a una defensa.

També puc anomenar claredat a una fugida.

També puc anomenar desig a alguna cosa que potser només era ego buscant una escena on sentir-se important.

I això és el que fa mal.

Que el sistema no només està fora.

També entra dins.

A vegades el món no et manipula des de fora.

A vegades t'instal·la una lògica i després tu l'executàs pensant que estàs triant.

Això em fa més por que el rebuig.

No em fa tanta por que algú no vulgui conèixer-me.

Em fa por no reconèixer-me en la forma en què intento ser estimat.

Em fa por que el desig em torni tàctic.

Que em converteixi en algú que mesura, calcula, espera, interpreta, ajusta, fa veure calma i anomena maduresa allò que potser només és por a perdre posició.

Perquè hi ha una manera de perdre't que no sembla caiguda.

Sembla estratègia.

Sembla autocontrol.

Sembla intel·ligència social.

Sembla saber jugar.

Però per dins saps que alguna cosa s'ha desplaçat.

Saps que ja no t'estàs acostant des d'un lloc net.

Estàs intentant entrar sense semblar que necessites entrar.

Estàs intentant voler sense semblar vulnerable.

Estàs intentant sentir sense pagar el cost de ser vist sentint.

I allà comença la mentida.

No una mentida enorme.

Una mentida estètica.

Una mentida socialment acceptada.

La mentida de semblar intacte mentre tot per dins està calculant com no quedar exposat.

Potser per això em costa tant certes dinàmiques.

No perquè no sàpiga parlar.

No perquè no pugui acostar-me.

No perquè em faltin paraules.

Em costa quan el camí cap a algú exigeix convertir-me en una versió de mi que no respecto.

Em costa quan mostrar interès sembla perdre poder.

Em costa quan una conversa comença a semblar una prova de valor.

Em costa quan abans d'arribar a la persona he de travessar massa capes de teatre social.

I sí, potser penso massa.

Segurament.

Però també crec que hi ha coses que només semblen exagerades fins que les veus repetir prou vegades.

Una persona pot equivocar-se.

Pot contradir-se.

Pot protegir-se.

Pot agradar de forma torba.

Pot no saber demanar.

Pot no saber estar.

Això és humà.

Però una altra cosa és viure convertint cada interacció en una petita negociació de poder.

Allà ja no estàs davant d'una contradicció.

Estàs davant d'una arquitectura.

I quan veus arquitectura on esperaves espontaneïtat, alguna cosa dins s'enfria.

No per càstig.

No per orgull.

No per superioritat.

S'enfila perquè deixa de haver-hi descans.

I sense descans no hi ha vincle.

Pot haver-hi tensió.

Pot haver-hi desig.

Pot haver-hi curiositat.

Pot haver-hi joc.

Però no hi ha pau.

I cada cop m'interessa menys tot allò que no pot sostenir pau.

Abans potser confonia intensitat amb profunditat.

Ara cada cop ho veig més clar.

Hi ha tensions que no són química.

Són ansietat ben administrada.

Hi ha misteris que no són complexitat.

Són manca de claredat presentada com a atractiu.

Hi ha persones que no són difícils de llegir.

Simplement es beneficien que tardis en entendre-les.

I hi ha dinàmiques que no són especials.

Simplement són velles formes de gana emocional amb una estètica nova.

Això no vol dir que tot sigui manipulació.

No vull caure en aquesta paranoia.

La majoria de la gent no és malvada.

A vegades només està trencada de formes socialment funcionals.

A vegades només reprodueix el que va aprendre.

A vegades només intenta agradar perquè no sap existir sense ser validada.

A vegades només administra desig perquè mai no va aprendre a demanar afecte sense sentir-se feble.

I encara així, entendre-ho no vol dir haver d'habitar-ho.

Puc comprendre una dinàmica sense voler viure dins d'ella.

Puc empatitzar amb una ferida sense oferir-li la meva calma com a aliment.

Puc entendre per què algú funciona així i encara així decidir que no vull acostar-me més.

Això també és madurar.

No convertir cada lectura en judici.

No convertir cada decepció en explicació.

No necessitar que l'altra persona admeti el patró per poder actuar en conseqüència.

A vegades n'hi ha prou amb notar que alguna cosa no et dona pau.

No tot ha de passar per un tribunal.

No tot necessita una conversa final.

No tota incomoditat necessita proves.

Hi ha coses que el cos entén abans que el discurs pugui defensar-les.

I potser el criteri sigui això.

No una certesa absoluta.

Sinó la capacitat de no trair-te mentre encara podries justificar-te.

Perquè gairebé tot es pot justificar si ho desitges prou.

Aquest és el perill del desig.

No que et torni irracional.

Sinó que et converteix en un advocat excel·lent de la teva pròpia contradicció.

Et dóna arguments.

Et suavitza senyals.

Et fa generós amb allò que t'interessa.

Et fa anomenar oportunitat allò que potser era una esquerda.

Et fa anomenar connexió allò que potser era validació.

Et fa anomenar curiositat allò que potser era gana.

Per això el desig també és una prova de caràcter.

No perquè desitjar estigui malament.

Sinó perquè revela quines parts de tu estàs disposat a negociar per acostar-te a alguna cosa.

Hi ha desitjos que no et mostren el que vols.

Et mostren quant de tu estàs disposat a perdre per aconseguir-ho.

I aquesta pregunta em sembla més important que agradar o no agradar.

Qui sóc quan alguna cosa m'atreu massa?

En quin tipus de persona me'n converteixo quan vull entrar?

Estic triant o estic reaccionant?

Estic acostant-me a algú o intentant reparar alguna cosa dins meu a través d'algú?

Estic veient una persona o utilitzant la seva possibilitat com a mirall?

Allà està la part més incòmoda.

Perquè a vegades no vols la persona.

Vols allò que aquella persona promet resoldre en tu.

La possibilitat de no ser un més.

La sensació de ser elegit.

La fantasia d'una entrada neta enmig de tant de soroll.

La idea que, aquesta vegada, no hauràs de competir amb sistemes per trobar humanitat.

Però una persona no hauria de ser el lloc on diposites la teva necessitat de sortir del mercat.

Perquè llavors també la converteixes en funció.

I això seria caure en el mateix que critiques.

Per això intento frenar.

No per apagar el desig.

Sinó per preguntar-me des d'on neix.

Perquè no tot impuls mereix moviment.

I no tota possibilitat mereix entrada.

A vegades madurar no és atrevir-se.

A vegades madurar és no usar una porta només perquè està oberta.

A vegades no renuncies a alguna cosa perquè no la vulguis.

Renuncies perquè no t'agrada qui hauries de ser per intentar aconseguir-la.

Aquesta frase em pesa molt.

Perquè hi ha camins que semblen portar-te cap a algú, però en realitat t'allunyen de tu.

I jo cada cop vull menys això.

Vull menys estratègia.

Menys teatre.

Menys tensió usada com a substitut de profunditat.

Menys desig convertit en moneda.

Menys gent que necessita convertir la teva atenció en la seva forma de mesurar-se.

Vull poder acostar-me a algú sense sentir que estic entrant en una economia invisible.

Vull una conversa que no sembli una prova.

Una presència que no sembli una actuació.

Una atracció que no m'obligui a perdre la calma.

Una manera d'agradar que no converteixi ningú en instrument.

No sé si això és demanar molt.

A vegades sembla que sí.

Però tampoc vull rebaixar la meva idea d'humanitat només perquè l'entorn premiï el contrari.

No vull tornar-me ingenu.

Però tampoc vull tornar-me cínic.

Suposo que l'equilibri està a mirar sense endurir-se.

Detectar sense condemnar massa aviat.

Protegir-se sense convertir tot en sospita.

Acceptar que algunes senyals no són proves absolutes, però tampoc no són res.

I sobretot, no trair-me quan alguna cosa dins meu ja ha entès que una dinàmica no em dona pau.

Perquè al final potser tot es redueix a això.

A la pau.

No a tenir raó.

No a guanyar.

No a quedar per sobre.

No a demostrar que vaig veure alguna cosa abans que els altres.

Només a poder estar a prop d'algú sense sentir que he de desxifrar un sistema sencer per saber si hi ha una persona al darrere.

Això és el que busco.

No una persona perfecta.

No una connexió cinematogràfica.

No algú sense ferides, sense ego o sense contradiccions.

Busco una cosa més rara.

Algú que no necessiti actuar tant per ser estimat.

Algú que no converteixi la meva atenció en una forma de mesurar-se.

Algú que pugui ser desitjat sense usar el desig com a poder.

Algú que vulgui ser vist, no només percebut d'una manera concreta.

I potser per això em costa acostar-me.

No perquè no vulgui conèixer persones.

Potser no em costa acostar-me a la gent.

Potser em costa travessar massa sistemes abans de trobar una persona.