Sobre mi

Sóc Aaron Retamero.

Construeixo coses perquè el meu cap funciona bastant malament per deixar les idees en pau.

No m'agrada definir-me només com a enginyer, dissenyador o fundador, perquè al final sempre queda curt. Fa molts anys que barrejo codi, disseny, moda, producte, estratègia, comportament humà i obsessió pel detall. No és una llista bonica per semblar interessant, sinó perquè de debò la meva manera de pensar acostuma a unir coses que normalment la gent separa.

De vegades això és un avantatge. Altres vegades és un problema força cansat, perquè veig una cosa simple i el meu cap comença automàticament a buscar capes: què significa, què intenta projectar, quin patró hi ha darrere, quina part és real, quina és teatre, què podria ser millor i per què una cosa que semblava petita em fa tant de soroll.

Actualment estic construint Disocy, una casa de moda de luxe que uneix peça física, identitat digital i autenticitat verificable. Dit així sona com una frase ordenada, gairebé preparada. La realitat és molt més absurda: molt codi, moltes proves, moltes decisions petites, moltes nits, moltes coses que «eren ràpides» i van acabar tenint arquitectura pròpia.

Per a mi Disocy no és només una marca. És una manera d'ajuntar gairebé tot el que m'importa: moda, tecnologia, identitat, detall, sistemes, imatge, autenticitat, producte físic i aquella necessitat perillosa de construir alguna cosa exactament com la tinc al cap.

Disocy no va començar en una oficina enorme ni amb una història d'emprenedoria perfecta. Va començar a casa, amb un ordinador, una màquina de cosir, zero estructura real i massa ambició pel poc que hi havia al voltant. Suposo que algunes coses comencen així: sense semblar massa serioses des de fora, però ocupant-ho tot per dins.

Aquest lloc existeix per una raó semblant.

Hi ha pensaments que, si no els escric, queden perduts en converses, notes soltes o moments de matinada on tot sembla massa clar durant deu minuts. Després desapareixen, o tornen pitjor ordenats. Així que prefereixo deixar-los aquí.

Escric per entendre'm millor i, potser, ajudar algú més.

No escric perquè cregui que tinc sempre raó. De fet, em genera força desconfiança la gent que viu massa segura de si mateixa. Escric perquè necessito ordenar el que veig. Perquè hi ha coses que em fan soroll. Perquè de vegades una molèstia, si hi penses prou, deixa de ser només una molèstia i es converteix en una idea.

Aquí hi pot haver reflexions sobre societat, tecnologia, moda, relacions humanes, ambició, imatge, criteri, construcció, soroll mental o qualsevol altra cosa que el meu cap decideixi analitzar sense demanar-me permís.

No és un feed, ni una marca personal, ni contingut pensat per agradar. No hi ha likes, comentaris ni una mètrica absurda dient-me si un pensament mereix existir.

És només un arxiu.

Una manera de deixar constància. Una manera de no perdre certes idees. I potser també una prova que algunes coses que sonen massa intenses en una conversa tenen més sentit quan s'escriuen amb calma.