Criteri tornant al lloc

Hi ha alguna cosa de la societat actual que m’esgota profundament: la sensació que gairebé tot s’ha convertit en imatge.

No imatge en el sentit simple de vestir bé, penjar una foto o cuidar com et presentes. Això ho entenc. La imatge sempre ha existit. Sempre hi ha hagut estatus, atractiu, reputació, poder, desig, aparença. No sóc ingenu. Sé que la percepció importa. Sé que com dius una cosa pot pesar tant com el que dius. Sé que el món no funciona només per veritat, mèrit o profunditat.

Allò que em cansa és una altra cosa.

M’esgota sentir que moltes interaccions humanes ja no són interaccions reals, sinó petites estratègies de posicionament. Gent dient coses no perquè les senti, sinó perquè vol provocar una reacció. Gent jugant al misteri per enganxar. Gent llançant senyals ambigües per generar atenció. Gent projectant una identitat que no necessàriament coincideix amb el que són. Gent adaptant el seu discurs segons el que creu que els farà quedar millor. Gent que no vol ser vista: vol ser percebuda d’una manera concreta.

I el pitjor és que no em costa veure-ho. L’analitzo gairebé sense voler.

Veig quan algú busca validació. Veig quan algú intenta generar gelosia. Veig quan algú diu una cosa per semblar interessant. Veig quan algú canvia de postura perquè ha detectat que la seva primera reacció no encaixava amb la moral de l’altre. Veig quan algú no està conversant, sinó interpretant un paper. I encara que de vegades puc equivocar-me, el patró general es nota moltíssim.

Això és el que m’esgota: no l’existència del joc social, sinó haver-hi de participar constantment.

Haver de mesurar si una frase sona arrogant. Haver de callar alguna cosa veritable perquè pot incomodar. Haver d’aplanar una realitat evident perquè ningú no se senti inferior. Haver d’explicar menys perquè si expliques massa sembla que presumeixes. Haver de mostrar menys intensitat per no semblar necessitat. Haver de controlar si contestes ràpid o lent, si mostres interès o no, si estàs massa disponible, si sembla que ets misteriós, si ets fred, si ets segur, si ets humil.

Al final sembla que moltes vegades no vivim, sinó que gestionem percepcions.

I les xarxes socials han amplificat això fins a un punt absurd. Abans una persona competia amb el seu entorn. Ara competeix amb el món sencer. Amb cossos impossibles. Amb vides editades. Amb cares perfectes. Amb viatges. Amb diners. Amb estètica. Amb relacions exposades. Amb una versió seleccionada de milers de persones que ni tan sols viuen així tot el temps.

La comparació ja no és local. És global, constant i algorítmica.

I en aquest entorn, el físic pesa més que mai. La imatge pesa més que mai. La capacitat de projectar desig, èxit, misteri o estatus et pot portar lluny encara que darrere no hi hagi gaire substància. Pots construir una presència molt poderosa només sabent semblar. Sabent posar-te. Sabent insinuar. Sabent no dir massa. Sabent crear gana al teu voltant.

Això em molesta perquè no és que jo no entengui el joc. És precisament el contrari: ho entenc massa.

Entenc que la percepció mou el món. Entenc que una marca necessita aura. Entenc que Disocy també treballa amb imatge, desig, silenci, estètica i misteri. No renego d’això. La imatge pot ser art. Pot ser llenguatge. Pot ser símbol. Pot ser una manera de protegir una visió i fer que alguna cosa sembli més gran.

Però una cosa és fer servir la imatge conscients com a eina creativa, i una altra viure envoltat de persones que converteixen cada interacció humana en performance.

Jo puc acceptar la imatge en una marca. Fins i tot la puc admirar quan està ben construïda. El que em costa suportar és la imatge com a substitut de la veritat en les relacions humanes.

M’esgota la gent que juga a enganxar. M’esgota la gent que necessita atenció constant. M’esgota qui no té una posició pròpia fins que no veu quina queda millor. M’esgota qui diu que és selectiu però es mou com si estigués sempre buscant reacció. M’esgota qui converteix converses simples en petites proves de poder. M’esgota qui romantitza el caos, la irresponsabilitat o el perill perquè li sembla intens o atractiu.

No vull això a prop.

No busco persones perfectes. Jo tampoc ho sóc. Tinc coses bones i coses dolentes. Sé que de vegades puc esperar massa dels altres. Sé que el meu cap opera d’una manera intensa, analítica i en masses capes. Sé que puc sobrellegir coses, anticipar massa, exigir coherència on altres simplement improvisen. Però també sé que no vull viure fent veure que no veig el que veig.

Hi ha diferències reals entre persones. De capacitat, de sensibilitat, de criteri, de profunditat, de bellesa, de carisma, de força, d’intel·ligència, de disciplina, de calma. Negar-ho per falsa moral em sembla absurd. No som iguals en capacitats. El que sí hauria de ser igual és la dignitat humana.

Jo no crec valer més que ningú. Però tampoc vull fingir que no destaco en certes coses només perquè els altres se sentin còmodes. Igual que accepto que hi ha gent més alta que jo, més guapa que jo, més forta que jo, més social que jo, més magnètica que jo o més talentosa que jo en mil àrees, també puc acceptar que la meva ment opera amb una capacitat diferent en certs àmbits.

Això no hauria de ser arrogància. Hauria de ser precisió.

El problema és que la societat tolera molt mal la precisió quan toca intel·ligència, ambició o capacitat. Pots dir "sóc baix" i ningú s’ofèn. Pots dir "no sóc bo en esport" i ningú s’ofèn. Però si dius "sóc molt intel·ligent" o "penso de manera diferent de la mitjana", automàticament sembla que estàs dient que ets superior. I no és això.

És simplement reconèixer una diferència.

El que vull a la meva vida no és gent que m’adori ni que em posi en un pedestal. No necessito fans. No necessito persones que em diguin que tot el que faig és increïble. Necessito gent real. Gent amb criteri. Gent que pugui dir-me la veritat. Gent que no converteixi tot en un joc d’atenció. Gent que no necessiti performar constantment per sentir-se valuosa. Gent que pugui estar amb mi sense estar calculant quina imatge projecta.

Vull relacions on pugui descansar.

On no hagi d’analitzar cada senyal. On no hagi de preguntar-me si algú està jugant amb mi, provocant-me, intentant generar gelosia, adaptant-se al que vull o fent servir el misteri per enganxar. Vull persones que tinguin una posició pròpia. Que puguin equivocar-se, sí, però des d’un lloc real. Que puguin no entendre’m del tot, però respectar el que sóc. Que no necessitin competir amb el meu món ni reduir-lo a una oportunitat per a elles.

Perquè jo ja jugo prou amb la imatge en el terreny on té sentit: en la marca, en l’estètica, en la construcció pública de Disocy, en la manera de comunicar una visió. Allà la imatge és una eina. Allà el misteri té una funció. Allà la percepció forma part del llenguatge.

Però en l’intim vull una altra cosa.

Vull veritat. Vull calma. Vull coherència. Vull profunditat sense teatre. Vull poder ser intens sense haver de demanar perdó per això. Vull poder parlar del que estic construint sense sentir que estic competint per atenció. Vull poder admirar algú no per com es projecta, sinó per com és quan no necessita projectar-se.

Potser per això em molesta tant aquesta època. Perquè tinc la sensació que la realitat moltes vegades queda per sota de la imatge. Com si l’important ja no fos ser, sinó semblar d’una manera prou convincent. I això pot portar algú lluny, sí. Però també deixa una sensació de buit enorme.

Jo no vull viure així.

Puc entendre el joc. Puc jugar-lo quan faci falta. Puc usar-lo per protegir una visió, construir una marca o moure’m pel món. Però no vull que la meva vida íntima sigui això. No vull que les meves relacions siguin un tauler constant. No vull estar a prop de persones que m’obliguin a estar en mode anàlisi tot el temps.

Vull construir alguna cosa real. Vull envoltar-me de gent real. I vull recordar que no tot el que brilla, atrau o genera tensió té profunditat.

De vegades perdre l’interès per algú no és fredor. És criteri tornant al lloc.